En aquest indret trobem, tot i que força reconstruïdes, les antigues dependències d’un castell i d’una canònica agustiniana. Les primeres notícies del castell daten del 881, quan Ansebert i la seva esposa Emoïga, junt amb Ranemir i Númia, van vendre a Todulf i Traselinda dos camps que hi havia en el terme del castell de Sant Llorenç. El fet que el castell prengui el nom del temple vol dir que aquest ja hi era abans de la construcció de la fortificació.

Els senyors del castell eren els comtes de Barcelona, súbdits dels monarques francs. En l’any 992, un tal Bonfill, de la família Gurb-Queralt, va comprar per tres cents sous els drets sobre aquest castell. En el seu testament va deixar la fortificació a la canònica de Vic. En aquest moment el castell de Sant Llorenç havia perdut importància en el territori en favor del castell de Meda. Sant Llorenç passarà a estar integrat dins el terme de Planeses i en mans de la família Vilagelans. Aquesta, juntament amb la família Meda van voler convertir el castell en un monestir benedictí durant la segona meitat del segle XI, per això van donar l’església de Sant Llorenç a l’abat de Sant Marçal del Montseny, a més d’alguns alous. Es desconeix per què no es va a portar a terme aquesta empresa i els benefactors van recuperar els bens oferts per a la fundació del monestir. No fou fins ben entrat el segle XII que es va crear la canònica agustiniana de Sant Llorenç del Munt en aquest indret. Una part del castell es va establir com a dependències dels monjos, mentre que una altra part es va mantenir com a domus, en mans de la família Gurb-Queralt, que el tenia en feu del bisbe de Vic.

El temple no apareix documentat fins l’any 1012 en el testament de Sunifred, senyor de Vilagelans, que probablement era el castlà del castell de Sant Llorenç. En 1025 consta com a parròquia amb el nom de Sant Llorenç de Planeses i tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Pere de Castanyadell i Sant Feliu de Planeses. Anys més tard, en 1154, Sant Pere de Castanyadell deixava de ser sufragània, però en canvi incorporava la de Sant Sadurní d’Osomort.

En 1125 els Vilagelans i els Meda van fer diverses donacions a perpetuïtat als capellans de Sant Llorenç, creiem que amb la intenció de tornar a fundar-hi una comunitat religiosa. A partir d’aquest moment, comencen a sovintejar les donacions de terres i bens a Sant Llorenç, especialment des de la canònica de l’Estany, que va donar un alou i un hort en 1127. Aquestes donacions eren per a que tinguessin en servei l’alou i l’hort en nom de Santa Maria de l’Estany i per a que es pogués restaurar l’església. Així doncs es reconstrueix el temple durant la primera meitat del segle XII, de la mà del sacerdot Ramon Pere, conegut com el restaurador, coincidint amb la fundació d’una canònica agustiniana. Els membres de la petita noblesa de la zona va fer donacions buscant el dret a poder ser enterrats. No sabem el moment exacte en que es produeix el canvi de simple temple a canònica, si bé sabem que en 1127 encara hi vivien únicament els dos sacerdots que tenien cura del temple, Ansulf i Ramon Pere. Aquest darrer es va convertir en prior l’any 1152, però no tenim constància d’una comunitat agustiniana fins l’any 1161.

Durant els segles XIII i XIV va seguir creixent el poder i domini de la comunitat, que depenia directament de Roma. A partir de la segona meitat del XIV comença un cert declivi. En aquell moment vivien a la canònica 6 canonges, majoritàriament fills dels masos propers. Però des del 1319 el cenobi va mantenir nombrosos litigis amb el bisbat de Vic, que considerava que estava sota la seva jurisdicció. En el segle XV va tornar a recuperar la independència respecte al bisbat i els priors, que eren comendataris, els nomenava directament el vaticà. En molts casos varen nomenar a bisbes i cardenals, amb nul·la implicació i per tant la canònica va anar quedant sense canonges. En 1592 la comunitat fou secularitzada per ordre del papa Climent VIIII.

El poc poder de la comunitat en aquests moments va ser aprofitat per pel bisbat de Vic durant els segles XVII i XVIII, doncs volien fer-se amb les parròquies que depenien de Sant Llorenç. També des del bisbat volien acabar amb la no presencialitat d’un prior que tingués cura del temple i les seves possessions i per tant el bisbe Jaume Copons va suspendre al prior Vicenç Pagès l’any 1670. Aquest va rebre de Roma tot el suport i un any després va ser anul·lada la suspensió i es ratificava la dependència directa de Roma. A la mort d’aquest prior, el bisbe va nomenar al seu nebot Pau Castanyer, mentre que des de Roma van nomenar a Domènec Rahic. Durant 9 anys va haver-hi aquesta duplicitat, fins que el vaticà va sentenciar que Pau Castanyer no era el prior i havia de retornar tots els bens usurpats en aquells anys.

> L’estat de conservació de l’església era tan deficient que en 1687 el bisbe en va prohibir el culte, que no es va tornar a recuperar mai. A partir del 1760 el monestir passà a dependre del Seminari de Vic, fins l’any 1845, quan va ser desamortitzat.

Actualment, tant el castell com l’antic cenobi són propietat privada i els seus propietaris han esmerçat forces recursos per dignificar l’edifici i convertir-lo en la seva segona residència. Des d’aquí volem agrair que ens obrissin les seves portes per a poder-lo fotografiar i mostrar en aquesta web.

La part més important de l’antic cenobi correspon a l’església. Es tracta del temple consagrat pel bisbe Ramon Gaufred al voltant de l’any 1140. Està formada per una sola nau, força ampla i coberta amb una volta de canó, parcialment reconstruïda.

Està capçada per un absis semicircular. Té una finestra en la part central del tambor absidal, modificada al llarg dels segles.

En els murs nord i sud, al costat del presbiteri, es van obrir unes petites absidioles semicirculars. Aquestes es van eliminar durant unes obres realitzades l’any 1566, per a reforçar la volta, moment en que es van fer més amples els murs. Actualment el temple torna a presentar aquestes absidioles, doncs van ser reconstruïdes per l’actual propietari, seguint el perfil dels seus fonaments.

Els seus tres altars estaven dedicats a sant Llorenç, santa Maria i sant Joan.

L’església era més llarga, però en el segle XVI es va escurçar el darrer tram, aixecant un nou frontis. L’espai que va quedar fora del temple va ser adaptat com a pòrtic o galilea amb grans finestrals, reconstruïts en el segle passat. Al damunt del nou mur de tancament de l’església, es va construir un campanar de cadireta de dos ulls, actualment reconstruit.

Inicialment s'accedia al temple per una porta oberta en el mur nord, als peus de la nau i que va quedar englovada dins d'aquesta nova galilea.

També tenia una cripta, sota el paviment de l’església i que en aquestes mateixes obres va ser sepultada.

En l'interior del temple es conserven cinc sarcòfags de pedra, alguns dels quals conserva les despulles dels seus ocupants, si bé els anys en que l'edifici va estar abandonat va provocar la barreja i pèrdua de les restes òssies.

En el mur sud hi ha una petita fornícula excavada en el mur on es conserva una pica baptismal.

Per la part exterior, al costat de sud de l’absis, veiem un mur en el que s’hi va obrir una porta de mig punt que no porta a enlloc. No hi ha constància de cap estructura en aquest sector, doncs el desnivell es molt gran.

L’accés al castell i per tant a la canònica es feia pel costat oest, on trobem un gran portal adovellat obert en la part baixa de la torre.

L’interior del castell ha estat molt modificat pels diferents usos al llarg dels segles. Encara podem veure l’espai on hi havia la latrina.

La façana del costat est és l’element més visible. En ella podem veure diverses finestres, total o parcialment de nova factura. Destaca l’esvelta torre i l’absis de l’església.

En el mur oest veiem una de les poques finestres originals que es conserven, de tipus geminat.

Per acabar, farem referència a dos escuts que vam poder veure durant la nostra visita. Un, en forma de castell, es troba en la dovella central de la porta d'entrada. L'altre, que conserva part de la policromia, en la porta de la sala on hi ha la latrina del castell. Malauradament no hem sabut identificar a qui corresponien.