Província de Barcelona


Santa Maria de Rubió
(Rubió, Anoia)

 41º 38,701'N ; 1º 34,226'E      




En arribar al nucli de Rubió ens sorprèn la gran església de Santa Maria, situada a peus del castell de Rubió.  La primera referència escrita del terme de Rubió es en un document de l'any 1069, quan el bisbe d'Osona va vendre als comtes de Barcelona el castell de Copons, el terme del qual limitava amb el de Rubió. El temple apareix documentat per primera vegada l'any 1082 en el testament de Bernat Ramon, que va donar 10 unces d'or a Santa Maria de Rubió.


Gràcies a les excavacions arqueològiques realitzades entre els anys 1985 i 86 es va poder conèixer bona part de la  història d'aquest edifici. Es va localitzar un camp de sitges sota el terra de l'església excavades directament a la roca, el que en fa difícil la seva datació. Si sabem que es van deixar d'utilitzar a finals del segle X, gràcies als materials que es van utilitzar per sepultar-les. També es va localitzar una capa de cendres al seu damunt, fet que fa pensar que hi va haver un incendi o conflicte bèlic.  Posteriorment es van excavar noves sitges, que en algun van tallar la trajectòria de les anteriors. Aquestes noves sitges es van utilitzar des del darrer terç del segle X fins la segona meitat del XI. En aquest moment es deixen d'utilitzar per a construir l'església romànica, de la que es van localitzar els seus fonaments.

Aquest temple romànic estava formada per una sola nau, que probablement estava coberta amb una volta de pedra. Es creu que aquesta era la seva coberta, doncs en els murs laterals hi trobem les pilastres on es recolzaria un arc toral. Malauradament, no es va conservar la capçalera del segle XI, per tant desconeixem com era.

També es van localitzar nombrosos enterraments, utilitzats entre els segles XI i XIII.

Pels voltants de l'any 1300, la família Castellolí eren els castlans del castell de Rubió, quan van decidir construir un nou temple, de grans proporcions, per a mostrar el seu domini sobre la zona. Per la seva ubicació, es va dissenyar el temple com un element més en la defensa del castell.

És tracta d’un edifici molt senzill format per una única nau, sense absis diferenciat.


La nau està dividida en dos trams, coberts amb voltes de creuria.


Els dos trams estan separats per un arc toral que descansa en dues mènsules on es va esculpir l’escut dels Castellolí. Aquest està acompanyat per cards en el mur nord (Cardona?) i per lleons en el sud (Queralt?).


Mènsula del mur nord    Mènsula del mur nord

Mènsula del mur sud    Mènsula del mur sud


Els seus nervis arrenquen de mènsules esculpides en els murs laterals. Els nervis centrals descansen el les mènsules esculpides amb els escuts dels Castellolí. Els més orientats acaben en dues mènsules esculpides amb dos personatges humans, un home i una dona en actitud d’ofrena. S’ha especulat amb la possibilitat que fossin els patrocinadors del temple, però la mala factura d'aquestes peces ens fa dubtar d'aquesta teoria. A més, sembla que siguin uns músics, doncs l'home porta una mena de castanyoles i la dona una cítara. Els més occidentals ho fan en una mènsula amb una àliga esculpida amb les ales obertes i en una que novament té l’escut dels Castellolí.

Mènsula de l'angle nord-est    Mènsula de l'angle sud-est

Mènsula de l'angle sud-oest    Mènsula de l'angle nord-oest


La clau de volta més occidental té representat a un pantocràtor, mentre que la del costat est representa a un Agnus Dei.

Clau de volta amb un Pantocràtor    Clau de volta amb un Agnus Dei

Inicialment el temple tenia només una capella adossada al mur nord i una petita sagristia en l’angle nord-est. En el segle XV es va afegir una capella simètrica amb la ja existent, però en el mur sud. Un segle més tard s’obren les altres dues capelles i un cor elevat als peus de la nau.

Capelles laterals del costat nord    Capelles laterals del costat sud

La darrera capella en construir-se data del 1626, segons podem veure gravat en un carreu.


En la capella més oriental del mur sud, avui podem veure una mènsula decorada amb l'escut dels Timor-Boixadors. La tradició ens diu que va ser feta esculpir per la pròpia Francesca de Timor, que estaria representada en la part superior de la mènsula. La capella es va construir l'any 1380, quan Bernat de Boixadors, fill de Francesca, va adquirir la jurisdicció de Rubió.


En el segle XVIII es construeix una nova sagristia, adossada al mur est, que va ser eliminada en la darrera restauració.


L’església està il·luminada per dos grans finestrals: un obert en el mur est i l'altre en el mur sud, també en el presbiteri. Estan decorats amb calats gòtics i dividits per una fina columna.  Es completa la il·luminació natural del temple amb una rosassa oberta en la part alta del mur oest.


El temple té dos accessos: un en el mur sud i un altre en el mur nord. Aquest darrer és el principal, al revés del que sol ser habitual. El motiu és per que era el que connectava el temple amb el castell. Durant molts anys es va especular sobre si aquesta portalada havia estat aprofitada del temple anterior, però les excavacions arqueològiques del segle passat, van posar de manifest que la porta era solidaria amb la resta de la fàbrica del temple i estava datada al voltant del 1300.



La porta està formada per un arc de mig punt envoltat per dues arquivoltes i un guardapols. Al seu damunt trobem l'escut dels Castellolí. La arquivolta exterior presenta una decoració a base de puntes de diamant en la part exterior i en l'intradós. La interior, en canvi, està decorada amb motllures i mitges canyes, com el guardapols.


Les dues arquivoltes descansen en dues parelles de columnes, mentre que el guardapols ho fa en dues mènsules. Si bé l'estructura de la porta ens transporta a un edifici romànic, la decoració dels capitells i de les mènsules ens recorda que estem en un edifici gòtic. La mènsula esquerra és de temàtica vegetal, decorada amb fulles de figuera. Els capitells d'aquest costat presenten també una decoració vegetal distribuïda en dos nivells. En l'inferior veiem unes palmeres, més grans les dels extrems que la central. Per sobre trobem una sanefa feta amb perles, que ens recorda a una garlanda. De la seva part central penja una pinya. Al seu damunt  veiem fulles que s'adapten a l'espai que queda en el capitell.



Sorprèn que tots dos capitells siguin idèntics i l'exterior no ha patit l'erosió. Sembla com si fos de factura moderna, però en les memòries de les campanyes de restauració que es van realitzar a finals del segle passat, no hi ha cap referència a la col·locació d'un capitell nou. En canvi si trobem que es van substituir tres dels quatre fusts de columnes, les seves bases, fent una còpia de la que es conservava en millor estat i tres carreus dels muntats. 


En el costat dret trobem trobem fulles de parra decorant el capitell interior, mentre que l'exterior està decorat amb un altre tipus de fulles, que no sabem identificar. La mènsula del guardapols també presenta una temàtica vegetal a base de fulles en forma de cor.


En l'angle superior dels capitells veiem el cap mutilat d'un gos en el capitell exterior i en l'interior un altre animal (pot ser un gat?), que no podem identificar degut a l'erosió.


Cap d'animal    Cap de gos

Els cimacis de tots els capitells, que es perllonga pel muntant de l'arc central, estan decorats amb un motiu de tija ondulant, de la que van sortint elements vegetals de tres fulles.


Ocupa el muntant esquerre de la porta un paó, molt aixafat, per adaptar-se a l'espai disponible.


Al davant de la porta hi ha l'antiga pila baptismal, que va ser substituïda per l'actual en el segle XVI.


En el mur nord es conserven dues gàrgoles, malauradament força mutilades.

Fragment d'una gàrgola    Gàrgola

En el mur sud trobem una altra porta, de petites dimensions i formada per un senzill arc de mig punt adovellat, resseguit per un guardapols. En el primer carreu del muntant esquerre es va col·locar un rellotge de sol, datat al segle XV.


La part superior del temple està formada per un terrat, els murs del qual estan plens d’obertures en forma d’espitllera. La part superior dels contraforts també és accessible i té merlets, convertint-se en baluards defensius. El campanar va ser modificat amb el pis superior entre el 1635 i 1936.

Terrat i campanar del temple   Mur nord

En l'interior del temple es conserva bona part del retaule dedicat als Goigs de la Mare de Déu i que va ser realitzat a finals del segle XIV, per encàrrec de Francesca de Timor. Està atribuït a un pintor anònim, conegut com a mestre de Rubió.


Francesca ja s'havia casat amb Berenguer de Boixadors i per aquest motiu en el guardapols veiem l'escut dels Timor-Boixadors. Aquest guardapols ha estat reconstruït en bona part, imitant a l'original, que estava en força mal estat.


L'escena de la Coronació de Maria presideix el retaule. Jesús és qui corona a la seva mare, en presència de sis àngels, que hi ha per sobre d'ells i dos àngels orants als seus peus.


En el segle XVIII aquesta taula es va pintar de blau fosc amb estrelles, que servien de fons a una talla barroca de la Verge. Per sort, durant la primera restauració del retaule es va poder enretirar aquesta capa pictòrica i actualment tornem a veure l'escena de la Coronació de Maria.


En la part superior del carrer de l'esquerra veiem l'escena de l'Anunciació, on Maria coronada rep la visita de l'arcàngel Gabriel.


Déu s'ho mira i li envia l'Esperit Sant, en forma de colom.


En el registre intermig es representa l'escena del Naixement. Veiem a Maria mostrant a Jesús, a Sant Josep i als pastors que han vingut a adorar-lo. El Nen està en una mena de bressol, que ens recorda més a un sepulcre, custodiat pel bou i la mula. Completa l'escena una dona al costat de Maria, probablement la partera.


Tanca aquest cicle l'escena de l'Epifania, que no es desenvolupa a la cova de Betlem, si no en un edifici. Melcior s'ha agenollat davant de Maria i del Nen i s'ha tret la corona. L'acompanyen Gaspar i Baltasar.


Aquest darrer presenta una aparença molt jove, on alguns hi han volgut veure traces femenines i la representació de Francesca Timor. Aquesta teoria es va fonamentar en les lletres que semblen haver-se pintat en la part baixa del seu vestit i que no som capaços de desxifrar. Hi ha qui afirma que hi diu F. Savella, referint-se a Savallà, terme del qual també n'era senyora Francesca.

Imatge del Rei Baltasar    Detall del vestit del Rei Baltasar

Sobre l'escena de la Coronació i com sol passar en la gran majoria dels retaules gòtics, trobem l'escena del Calvari. És molt més expressiu i ple de personatges del que sol ser habitual. Veiem a Maria desmaiant-se, ajudada per un grup de dones. Al seu darrera veiem a alguns soldats, com també estan darrera de Sant Joan. A sobre de la Creu veiem dibuixat un pelicà, símbol de la redempció de la humanitat mitjançant la Crucifixió de Crist.


També veiem als dos lladres crucificats als costats de Crist. De la boca de cadascun d'ells surt la seva ànima. La del lladre bo es recollida per un àngel, mentre que la del mal lladre es recollida per un dimoni.

Detall de l'escena de la Crucifixió    Detall de l'escena de la Crucifixió

Comença la narració del carrer dret amb l'escena de la resurrecció de Crist, que s'alça victoriós sobre un sepulcre de marbre rosa, mentre els soldats dormen.


Per una finestra, veiem a Maria, a qui Jesús mira de reüll.


En aquesta escena veiem a un soldat que va vestit de vermell i que és diferent a la resta. Si ens fixem en el seu pit veurem un brodat o ensenya, que sembla correspondre's amb l'escut dels Timor- Boixadors.

Soldat adormit    Detall de l'emblema

A continuació veiem com Jesús ha pujat al Cel. En la part superior de la imatge veiem els peus de Crist, acompanyats de dos àngels.


En la part inferior es trobem els apòstols i la Verge al voltant d'una roca, on han quedat marcades les petjades de Crist.


En la darrera escena, la de la Pentecosta, tornem a trobar als apòstols, en aquest cas al voltant de Maria. Sobre la Verge la figura de l'Esperit Sant, que reparteix el seu do entre tots els assistents.


En el segle XVIII i per tal de poder sufragar unes reparacions que necessitava el temple, es decideix vendre la predel·la del retaule. Finalment va anar a parar al Museu Episcopal de Vic, on s'exposa actualment.

Fragment de predel·la   Fragment de predel·la

La primera escena que veiem és la de l'oració a l'hort, on Crist rep la visita d'un àngel que li porta un calze, mentre els apòstols dormen. Segueix la narració amb el petó de Judes i el tall de l'orella que fa sant Pere a Malcus. Mentrestant, veiem a la resta dels apòstols fugint. Tanca aquest grup d'escenes la narració de la declaració de Jesús davant els sacerdots hebreus.


Escena de l'oració a l'hort   Escena del petó de Judes   Escena de Jesús davant els sacerdots

Continua la narració amb les escenes de la la flagel·lació i la del camí cap al Calvari. Aquí veiem com un soldat etziba un cop de peu a Crist, mentre Maria i les dones el planyen. Per últim, trobem l'escena del Davallament de la Creu.

Escena de la flagel·lació   Escena del camí al Calvari   Escena del Davallament

Quan es va restaurar el temple, no es va restaurar el retaule, doncs el seu deteriorament requeria una acció específica sobre aquesta obra. Si que es va decidir recuperar la volumetria original, incorporant una còpia de la predel·la. Aquesta la va fer Emili Colom, que va voler deixar constància que aquest element era modern incorporant a dos personatges nous en l'escena del Davallament. Així podem veure al cap del servei de restauracions de la Diputació de Barcelona de l'època, Antoni González i a l'aparellador Josep Maria Moreno al fons de l'escena.


Al damunt de l'escena de l'Anunciació hi ha una imatge del profeta Isaïes, al damunt de la resurrecció de Crist es va representar al profeta David i al damunt de la Crucifixió hi ha la Santa Faç.

Imatge del profeta Isaïes   Imatge de la Santa Faç   Imatge del rei David

La decoració del retaule es completa amb les imatges d'Apòstols i profetes, representats en els muntants. D'esquerra a dreta en la filera superior veiem a sant Pere, al rei David, al profeta Isaïes i a sant Pau. En el segon nivell trobem a sant Joan, a sant Andreu, a sant Mateu i a un Apòstol sense identificar. La tercera filera està ocupada pel profeta Isaïes de nou, pel rei Salomó, i dues noves representacions del rei David.

Sant Pere   Rei David   Profeta Isaïes  Sant Pau

Sant Joan   Sant Andreu   Sant Mateu  Apòstol sense identificar

Profeta Isaïes   Rei Salomó   Rei David  Rei David


En el penúltim nivell trobem a Sant Jaume el Major, a Sant Bartomeu, a un Apòstol no identificat i a Sant Jaume el Menor. Completen les imatges les figures del Rei Salomó, de Sant Lluc, de Sant Judes Tadeu i del profeta Ezequiel.

Sant Jaume   Sant Bartomeu   Apòstol no identificat  Sant Jaume Menor

Rei Salomó   Sant Lluc   Sant Judes Tadeu  Profeta Ezequiel


Ens sorprèn veure quatre representacions del Rei David, tres del profeta Isaïes i dues del Rei Salomó en un mateix retaule. També que un dels Isaïes porti nimbe de sant i no de profeta. Hem tret aquesta informació de l'opuscle editat pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, ens encarregat de la restauració del temple i del retaule. Ens semblen estranyes tantes aparicions d'aquests personatge i algunes d'elles amb estètiques totalment oposades, però les identificacions es van fer en base als textos dels filacteris i per gent molt més qualificada que nosaltres i com que no tenim una alternativa millor, hem decidit mantenir-les.

El temple tenia un altre retaule gòtic, en aquest cas fet per Lluís Borrassà i dedicat a sant Antoni Abat i santa Margarida. Actualment es conserva en el Museu Episcopal de Vic.


En la taula central veiem als dos sants sota un arc lobulat. Sant Antoni sostè un bàcul en forma de Tau i un llibre, mentre que santa Margarida, que està coronada, porta la palma del martiri, un llibre i una creu.


Al seu damunt, trobem l'escena de la Crucifixió, amb Maria i les dones a l'esquerra i sant Joan i els soldats a la dreta de la Creu.


En el carrer de l'esquerra hi ha dos espais on es narren alguns moments de la vida de sant Antoni. A la part superior veiem al sant temptat pel dimoni en forma d'una noia. Sabem que és el dimoni i no una donzella per que sota el vestit veiem unes urpes i no uns peus o sabates. El sant refusa la temptació assenyalant amb el dit una foguera i dirigint-se cap a la cova on estava fent vida eremítica. En l'espai inferior veiem a sant Antoni apallissat pels dimonis i Crist surt a buscar-lo i a reconfortar-lo.


El carrer del costat dret està dedicat a santa Margarida. En el compartiment superior veiem al governador Olibri atret per la bellesa de la santa, que està pasturant un ramat d'ovelles. En la part superior veiem a Olibri demanant-li matrimoni. Santa Margarida va refusar aquest oferiment i el governador empipat va fer-la decapitar, escena que es representa en el registre inferior. Veiem a un àngel que surt a buscar l'ànima de la santa.