Castella i Lleó - Província de Sòria


Església de Santa Maria la Mayor
(Sòria)

41º 48,817'N ; 2º 27,797'O   




Originàriament aquest temple es va edificar en el segle XIII, sota l'advocació de Sant Gil. A principis del segle XVI es va reformar el temple, quan els canonges de la col·legiata de San Pedro es van traslladar a aquest temple, doncs s'havia ensorrat part del sostre de la comunitat. Va ser en aquest moment que es va canviar l'advocació del temple i es va intentar ampliar per adaptar-lo a les noves necessitats. El fet que aquest temple estigués en el centre de la vila, el convertia en la millor opció per ser el temple més important de la vila, doncs es creia que els fidels hi assistirien amb més facilitat, que no pas a l'antiga col·legiata. Els patrocinadors d’aquesta obra, entre ells l’ajuntament, es van desdir a darrera hora en un parell d’ocasions i les obres no es van portar a terme. En 1543 es va ensorrar la torre campanar i el cimbori de San Pedro i això, va ser l’espurna que va fer que els canonges, davant la impossibilitat d'ampliar Santa Maria, decidissin reconstruir el temple de San Pedro i tornar-se a instal·lar allà.


En 1580, malgrat que s’havia reconstruït San Pedro, la comunitat religiosa es torna a traslladar a Santa Maria, trasllat que només va durar 6 anys, doncs el bisbe Sebastián Pérez va ordenar el retorn a la col·legiata, davant la impossibilitat de construir un nou temple.

En el segle XIX va ser necessària una nova intervenció, que va comportar la reconstrucció de la nau per l'amenaça de runa dels seus murs.


Del temple romànic només ens han arribat alguns elements: com els murs laterals, la porta d'accés, la base de la torre campanar i l'absidiola del costat de l'epístola.

La  església està formada per tres naus cobertes amb voltes de canó reforçades per arcs torals. La separació entre naus està feta per arcs formers de mig punt, que descansen en pilars rectangulars. No està clar que les voltes de pedra siguin originals, doncs alguns documents anteriors a la restauració feta en 1959 ens parlen de cobertes de fusta, essent la central més alta que les laterals.

L’absidiola semicircular del costat sud és un dels elements més interessants del temple. És de reduïdes dimensions i no sobresurt en planta, doncs està excavant en l’interior del mur. Actualment acull la pica baptismal. Aquesta havia estat cegada i va ser descoberta durant les obres de restauració del 1959. L’arc d’accés és de mig punt i es recolza en dues columnes que tenen els seus capitells esculpits. El del costat esquerre és de tipus vegetal, mentre que el del costat dret imita la textura d’un cistell.

És lògic pensar que en el costat nord va haver-hi una absidiola equivalent, però de la que només s’ha conservat la traça de l’arc de mig punt.

Prop de l’absidiola, però encastat el mur sud, trobem un sepulcre romànic. Una sanefa decorada amb motius vegetals recorria totalment el seu contorn, però malauradament hem perdut la seva part inferior. A dreta i esquerra hi ha una petita columna amb un capitell també vegetal. La cara frontal del sepulcre està decorada amb una gelosia de tradició musulmana, similar a una altra que podem trobar en el claustre de San Pedro.

La porta d’accés es troba en el mur sud. Aquesta no era la seva ubicació original. Durant les obres de 1959 es va traslladar a aquest indret, doncs estava dins del temple i servia per a comunicar una capella on estava el baptisteri amb la nau nord. La capella és de factura posterior, per tant, molt probablement aquesta porta era un accés al temple ja des dels seus inicis. Sorprèn que no s’hagi conservat l’original porta romànica del mur sud, situada més a l’est que l’actual, doncs era l’accés principal al temple. Probablement aquesta va ser reformada en algun moment i en 1959 es va eliminar per col·locar aquesta.


Està formada per tres arcs de mig punt en gradació. Els dos arcs interiors presenten decoració a base de motius vegetals, mentre que l’exterior està decorada amb un bossell.


Els arcs es recolzen en parelles de columnes, que tenen els seus capitells esculpits. Malauradament el seu grau d’erosió és força important i en dificulta la seva interpretació. El capitell exterior del costat esquerre presenta a tres parelles de quadrúpedes caminant sobre les potes del darrera i repenjant les del davant en l’animal que tenen al davant. El següent capitell també té quadrúpedes dempeus, que sobre el seu cap tenen unes aus. El tercer capitell imita l’estructura d’un cistell.


En el costat dret, trobem motius vegetals entrellaçats en el primer capitell. En el central tornem a trobar animals, en aquest cas lleons. El darrer capitell torna a presentar decoració en forma de cistell.


Sobre la porta, hi ha un teuladet recolzat en mènsules del tipus de proa de vaixell.


L’altre element romànic que es conserva és la torre campanar. Aquesta es va ensorrar parcialment en un parell d’ocasions i per tant la seva estructura actual respon a diverses reconstruccions.


Destaca la finestra que s’obre en el costat est. Està formada per un doble arc de mig punt en gradació. L’exterior descansa en columnes amb els capitells vegetals. Envolta la finestra un guardapols decorat amb puntes de diamant.


S’accedeix a la torre des de la sagristia per una escala de cargol. A mitja alçada trobem un petit replà, que mitjançant un arc de mig punt comunica en una estança rectangular coberta amb una volta apuntada que arrenca d’una senzilla imposta. Probablement era una cambra per guardar el tresor o l’arxiu del temple. Aquesta sala s’il·lumina gràcies a un espitllera d’una esqueixada.

En l’interior del temple es conserva una talla de Crist Crucificat de finals del segle XIII o principis del XIV.