Castella i Lleó - Província de Zamora


Església del Santo Sepulcro
(Zamora)

41º 29,524'N ; 5º 44,774'O    




Situada a peu de l'antic camí que comunicava Zamora amb Salamanca i per tant fora de les muralles i a l'altra banda del riu Duero, trobem aquest temple del segle XII. La primera referència escrita del temple data del 3 de gener del 1164, en una relació de possessions de l'ordre del Temple feta per Alexandre III. Es dóna la circumstància que en una relació anterior, de l'any 1128 encara no hi apareixia. Per tant, hem de suposar que el temple es va edificar entre el 1128 i el 1164.

El 24 de maig del 1489 el papa Innocenci VIII va suprimir l'ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem i les seves possessions van passar a l'ordre de Sant Joan de Jerusalem, entre elles el Sant Sepulcre de Zamora.


La ubicació fora de les muralles va fer que el barri que s'havia creat al voltant del cenobi perdés població a partir del segle XVI. Aquesta pèrdua fou més important en els segles XVII i XVIII i l'església es va anar deteriorant progressivament. Ja en el segle XIX va passar a dependre de la parròquia de San Frontis.

Entre els anys 2009 i 2010 va ser profundament restaurada, tant l'església com l'espai que l'envolta. En aquest moment es va aprofitar per enderrocar algunes construccions annexes que ocultaven parcialment el temple.


Es tracta d'un temple d'estructura molt senzilla i amb escassa decoració, similar a l'església de l'Esperit Sant. Està format per una sola nau, capçada a l'est per un absis carrat.


En la part central de la capçalera trobem una finestra de mig punt, protegida per un guardapols i que en el timpà hi té dibuixada una creu patriarcal de doble travesser, habitual en l'ordre del Sant Sepulcre.


L'absis presenta una finestra en forma d'espitllera amb un senzill arc de mig punt en cadascun dels seus altres murs.


L'absis està cobert amb volta de canó, lleugerament apuntada. Probablement correspon a un moment posterior a la construcció del temple, com es dedueix del recreixement dels murs laterals. S'obre a la nau mitjançant un doble arc triomfal apuntat, que descansa sobre impostes de bossell.


Sobre el mur de l'arc triomfal s'alça un petit campanar de cadireta d'un únic ull.


Al damunt del tester trobem una bola de pedra, com en moltes altres esglésies de la zona.


En el mur sud de l'absis hi ha una porta de mig punt que comunica amb la sagristia, tot i que probablement aquesta no era la funció original d'aquesta cambra, doncs des d'ella s'accedia directament al claustre mitjançant una porta actualment cegada. Està formada, com la descrita en el mur nord, per dos arcs en gradació que descansen en imposetes en forma de bisell.


La nau té una coberta de fusta, probablement del segle XV i que va ser reparada en el segle XIX. En la recent restauració s'han substituït els elements deteriorats i s'han tornat a posar en valor les pintures amb que estan decorats els tirants de fusta. Aquests tenen com a motius decoratius fruits, fulles i flors.

En la restauració es va tornar a construir un cor elevat als peus de la nau, doncs es conservaven empremtes de la seva existència, així com a documents que en parlaven. De fet, es creu que va desaparèixer l'any 1814, quan es va ensorrar el sostre del darrer pis de la torre campanar i va caure sobre el sector més occidental de la nau.

Des del cor s'accedeix a la torre campanar, que s'alça sobre el darrer sector de la nau. És un edifici massís de planta rectangular i dividit en dos cossos per una imposta. En el primer pis trobem una porta de mig punt, actualment cegada i que probablement comunicava amb les dependències del priorat. En el pis superior s'alça un campanar de cadireta de dos ulls en el sector nord, posteriorment convertit en torre.

Campanar    Campanar

Els murs laterals de l'absis van ser sobrealçats en el  moment en que es va construir l'actual volta de pedra. Encara podem veure l'antiga cornisa, recolzada en mènsules llises o decorades amb petites incisions.


Aquesta mateixa decoració trobem en els murs laterals de la nau.


S'accedeix al temple per dues portes, una d'elles situada en el mur nord. Està formada per dos arcs de mig punt en gradació, que descansen en unes impostes en forma de bisell.


Aquesta porta estava protegida per una porxada que cobria tot el mur septentrional. Posteriorment aquesta porxada va ser tancada, per convertir-la en capella o lloc destinat a sepultures. En el segle XVII una part d'aquest espai s'havia ensorrat i es trobava en molt mal estat de conservació, motiu pel qual van decidir mantenir en condicions la part que encara es conservava en peu i tapiar aquell espai que ja no es podia fer servir (probablement la part corresponent a la capçalera del temple).


En 1999 es va decidir tornar a obrir el porxo, eliminant els tancaments. Durant aquestes obres es va descobrir un fragment de pintures murals del segle XIV sota l'emblanquiment del segle XVII. Protegit per un vidre veiem dos registres en les que es representen escenes de la Passió de Crist. En la part superior podem veure l'escena de la flagel·lació, mentre que en la part inferior hi ha el camí al Calvari i la Crucifixió. Al damunt de tot aquest conjunt veiem un escut, que probablement tenia les armes reials d'Alfons XI o de Pere I de Castella.


Durant la darrera restauració del temple es van descobrir altres fragments pictòrics en aquest mur. El més important també presenta dos registres, tot i que la seva conservació és més deficient. En ell es representen diverses escenes relacionades amb la vida de Maria i de la infantessa de Jesús. Podem identificar, no sense dificultats, les escenes de la Visitació, el Naixement, l'Anunciació als pastors, L'Epifania, l'Adoració dels pastors i la fugida a Egipte.


Es conserven dos escenes més, tot i que molt fragmentades, que representen a Déu Pare amb Jesús Crucificat a la seva falda i a Crist beneint respectivament.

Pintures murals   Pintures murals

Aquest espai, després de les obres del segle XVII, es va continuar fent servir com a lloc de reunió dels feligresos i confrares, així com per a l'enterrament de pobres.

Al costat sud del temple trobem les dependències pròpies de la comunitat que vivia en aquest priorat. Adossat a l'església hi havia el claustre, al qual s'accedia des de l'actual sagristia, com ja hem comentat i per una porta que s'obria directament en el mur de migdia del temple.


L'estructura d'aquesta porta, cegada des del segle XVII degut al mal estat en que es trobava el claustre i tornada a obrir en la recent restauració, és similar a la de les altres dues, amb dos arcs en gradació recolzats en impostes de bisell.


A la banda oest del claustre i adossada als peus de la nau, hi havia la casa del priorat, on es trobaven la majoria de dependències de la comunitat.

En el sector del claustre es va localitzar una necròpolis utilitzada com a mínim en tres moments diferents. Es van localitzar 76 enterraments, tot i que a jutjar per les restes humanes trobades, de ben segur que s'hi van enterrar més persones.


Els primers enterraments és de l'edat mitjana, on els cossos estaven embolicats amb sudaris i disposats en dos passadissos. El segon tipus d'enterraments, també de l'edat mitjana, es caracteritza per les estructures de pedra que envolten al cadàver. Ja a partir del segle XVI es destrueixen bona part dels enterraments anteriors per a crear-ne de nous i més propers a l'església, tenint en compte que el claustre ja havia deixat de funcionar com a tal. Aquests enterraments són rectangulars i fets amb pedra. Aquestes sepultures i les anteriors s'han conservat, integrant-les en el paviment actual.


Junt a la porta d'accés, trobem un arc de mig punt cegat, probablement d'un arcosoli.


En molts dels carreus del temple podem observar les marques de picapedrer.