Des de Ponferrada podem fer una bonica excursió que ens porti fins la població de Peñalba de Santiago. La carretera és llarga, costeruda, plena de revolts i molt estreta, en molts moments no hi caben dos cotxes i a una banda tenim la roca de la muntanya i a l'altra el precipici. Un cop l'has agafada no tens gaires opcions de fer-te enrera... De totes maneres el "patiment" té la seva recompensa per les boniques vistes del seu paisatge i per la bellesa d'aquest petit poble. Els cotxes tenen la circulació prohibida pel seu casc urbà i això ens permet gaudir amb tots els sentits de la pau i l'encant d'aquest indret. A continuació podeu veure una petita mostra d'això que us acabo d'explicar. És un bon punt per iniciar moltes rutes de senderisme pel Bierzo.

En el centre del poble trobem el temple dedicat a Sant Jaume. Segons consta en una llosa de marbre que hi ha en San Pedro de Montes, les primeres notícies d'un assentament religiós cristià en aquesta zona les trobem en el segle VII, quan San Fructuós va construir un petit oratori, que posteriorment Sant Valeri va ampliar. A finals del segle IX va ser restaurat per San Genadio i dotze germans més. Aquest religiós és el protagonista d'una de les llegendes de la zona, ja que la tradició diu que buscant més tranquil·litat es va retirar per poder pregar  a una de les nombroses coves que podem trobar per les rodalies. El so del riu Oza no el deixava pregar i va ordenar-li que no fes més soroll. Aleshores les aigües van introduir-se dins la roca, sortint a l'exterior uns metres més avall. És per aquest motiu que popularment es coneix aquest indret com la Vall del Silenci.

San Genadio va escriure la seva autobiografia l'any 919, que encara es conserva, amb el nom de Testamento. En ella explica que desprès de que s'haguessin creat els monestirs de Sant Pedro de Montes i de Sant Andreu va fundar un cenobi en honor a Sant Jaume en l'indret de Peñalba.

El temple actual va ser edificat en el segle X en estil mossàrab.  Es creu que en l'any 937 ja estava molt avançada i pràcticament acabada, si bé no es va consagrar fins l'any 1105, tal i com consta en l'interior del temple.

La decadència del monestir comença a mitjans del segle XIII, quan Alfons IX cedeix tots els bens del monestir a la catedral d'Astorga.  Del cenobi només ens ha arribat l'església, gràcies a la seva funció de parròquia.

El temple està format per una sola nau amb un absis orientat a l'est i un contraabsis o absis secundari, orientat cap a l'oest. Adossades als dos costats de la nau, trobem dues capelles laterals, formant un fals transsepte. Malauradament la meva visita va coincidir amb tasques de restauració i el temple no estava obert al públic. Per sort vaig aconseguir poder fer una única fotografia desprès d'insistir molt als operaris que estaven treballant.

L'absis est té forma rectangular des de l'exterior, semicircular ultrapassat o de ferradura per la part interior. Un preciós arc de ferradura el separa de la resta del temple. Els capitells d'aquest arc, com els de la resta del temple, són de tipus corinti.

La nau té planta rectangular i està dividida en dos trams per un arc de ferradura. Cada un dels trams té diferent alçada. El més proper a la capçalera es és el més alt. Exteriorment sembla que es tracti d'un cimbori. Està cobert amb una cúpula arcaica. El segon tram de la nau és més baix i es cobreix amb volta de canó.

A banda i banda del primer tram de la nau s'obren les capelles laterals.

L'absis del costat oest és similar al del costat est, amb planta rectangular per l'exterior i de ferradura per la part interior. Per la part exterior es pot veure una finestra, que encara conserva restes d'una gelosia.

Part dels murs encara conserven restes de decoració pictòrica.

En el mur sud trobem la porta d'accés al temple. Està formada per dos arcs geminats de ferradura que es recolzen en tres columnes de marbre. Els seus capitells estan tallats amb fulles d'acant seguint el model corinti. Les dovelles dels arcs estan finament tallades, creant un conjunt de notable bellesa.

En el mur nord, trobem una altra porta, molt més senzilla i formada per un únic arc de ferradura.

Als peus de la nau, es va afegir un campanar de cadireta en el segle XVII. Es va construir separada del absis oest, però s'unia a ell mitjançant una escala, que ha desaparegut amb el pas dels segles. En l'actualitat té l'aparença de ser un cos exempt.

En el mur nord, en el tram corresponent al absis oest, trobem adossat un sepulcre romànic del segle XII. Es va construir amb peces reaprofitades. D'aquí la palesa irregularitat de les dovelles dels seus dos arcs. Aquests és recolzen en tres columnes amb capitells corintis, tallats d'una manera molt tosca.