Província de Girona


Sant Bartomeu de Pincaró
(Albanyà, Alt Empordà)

42º 20,061'N ; 2º 40,593'E      




El lloc de Pincaró apareix per primera vegada documentat l'any 878 en un escrit del rei franc Lluís el Tartamut, on concedia la colonització de les terres al nord de Besalú al monestir de Santa Maria d'Arles. Els monjos d'aquest cenobi van construir l'església de Sant Bartomeu, de la que no tenim cap constància directa escrita fins finals del segle XIII.

En el segle XVI consta l'església com a sufragània de Sant Pere d'Albanyà, condició que encara manté a dia d'avui tot i l'abandonament que pateix el temple.  


El temple, probablement aixecat en el segle XII, és d'una sola nau, que està capçada a l'est per un absis semicircular.


Aquest tenia dues finestres que il·luminaven el presbiteri: una centrada i l'altra en el costat sud. Són de mig punt i doble esqueixada. La finestra central està cegada i serveix per allotjar una imatge del titular del temple.


La nau està coberta amb vota de canó lleugerament apuntada, que arrenca d'una senzilla motllura. Posteriorment es va afegir una sagristia en el costat nord del temple.

Interior del temple   Interior del temple


En el mur sud s'obre la porta d'accés segons la tipologia característica d'aquesta zona. Està formada per quatre arcs de mig punt en gradació, que envolten un timpà i una llinda llisos.


En la porta encara es conserven alguns elements de la ferramenta romànica amb que estava decorada. Malauradament els dos tiradors i el forrellat han desaparegut en els darrers anys.


Al costat de la porta s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada, que il·lumina l'interior de la nau.


També trobem una altra finestra de similars característiques en el mur oest del temple.


Aquest mur està coronat per un esplèndid campanar de cadireta de dos ulls similar al de l'església de Santa Maria del Palau, situada prop del nucli d'Albanyà.


A l'interior del temple, actualment sota el cor elevat, es conserva una pica baptismal feta amb un sol bloc de pedra, decorada únicament amb un ribet a la part superior. És un tipus de pica molt habitual en els segles XII i XIII.


També es conserva una altra peça de pedra, que en aquest cas alguns autors identifiquen com una pica d'olis i d'altres com un ossari. Com que ha desaparegut la tapa, difícilment podem saber si realment era un ossari o una pica.