Província de Girona


Sant Vicenç del Sallent
(Santa Pau, Garrotxa)

42º 09,218'N ; 2º 36,874'E     




Els orígens del temple els trobem en una petita cel·la que els monjos de Sant Esteve de Banyoles van construir en aquest indret. La possessió de la cel·la per part del cenobi banyolí va ser confirmada en un precepte del rei franc Lluís el Tartamut de l'any 878.

Un cop el monestir de Sant Esteve va perdre la protecció de la monarquia franca, va buscar la tutela de Roma i en 1017, el papa Benet VIII va confirmar aquesta protecció i les possessions del cenobi, entre les que es trobava la cel·la de Sant Vicent de Sallent.

En 1364 l'abat de Sant Esteve, Ponç de Canadell, va comprar a la reina Elionor la jurisdicció civil i criminal d'algunes parròquies, entre les que es trobava la de Sallent. Aquesta situació durà pocs anys, ja que en 1392 consta que la jurisdicció havia tornat a mans de la Corona, moment en que el rei Joan I va vendre-la a Hug, baró de Santa Pau. En algun moment la jurisdicció del Sallent va tornar a mans de la monarquia, doncs en 1474 el rei Joan II va donar-la a Francesc de Verntallat. En temps de Ferran II el Catòlic la jurisdicció tornava a estar en mans del rei.


El temple va ser molt modificat en època barroca. Està formada per una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular.


La nau està coberta amb una volta de canó reforçada per tres arcs doblers. El més proper al mur oest és romànic i conserva la decoració de les impostes en que es recolza, feta a base d'entrellaçats i motius vegetals. De fet són els elements més interessants del temple, malgrat que estan parcialment mutilats per els suports de la barana del cor.

Sota la imposta del costat dret hi ha un plafó esculpit. En ell hi ha tres arcs, dins dels quals hi havia unes figures esculpides. En l'arc situat més a l'esquerra podem veure, darrera el suport de la barana, dos ocells enfrontats i que probablement tenien els caps entrellaçats. En l'arc central hi ha una dona nua atacada per tres serps. La central li mossega la llengua, mentre que les altres dues li mosseguen els pits. En el tercer arc hi havia una altra figura humana, ara destruïda. Al damunt d'aquests tres arcs hi havia dues pinyes que sorgien d'una mateixa pinya. Malauradament només se n'ha conservat una.

En l'altre extrem de l'arc també trobem un plafó esculpit sota la imposta, decorada amb motius entrellaçats i una figura humana força malmesa. El plafó està molt deteriorat però encara es pot veure a Isaac assegut beneïnt al seu fill Jacob, de genolls, en lloc d'Essaú. Probablement a la dreta de Jacob estaria representada la seva mare Rebeca, avui desapareguda. A l'esquerra d'Isaac veiem a Essaú tornant de cacera, amb un arc i espasa i un conill.

La factura d'aquests plafons i el seu repertori iconogràfic fan pensar que Sant Vicenç del Sallent va tenir una relativa importància entre els segles XII i XIII. Malauradament no s'han conservat més vestigis d'aquesta època.

Al temple romànic se li van afegir capelles laterals en el segle XVII, moment en que també es va refer la façana de ponent i es va transformar l'antic campanar de cadireta de dos ulls en un campanar de torre. Dos segles més tard es va construir la porta d'accés actual.


Fins no fa masses anys, a l'exterior del temple es conservava una estructura de pedra de planta circular. Alguns dels seus carreus presentaven decoració a base d'incissions en forma de ziga-zaga i d'entrellaçats. Alguns autors especulaven amb la possibilitat que es tractés d'una antiga pica baptismal d'imppersió reaprofitada. En la nostra visita a finals del 2014 no hi era i desconeixem quin ha estat el seu destí.