La primera menció al lloc de Gulciano que ens ha arribat data de l'any 1257, quan apareix en la relació de pobles que va fer el bisbe Aznar. En 1337, el rei Alfons XI va concedir el títol de vila a Elburgo, aleshores Quilchano va ser annexionat a ella. Des d'aleshores es va produir un progressiu abandonament de la població, que ja ens consta com a definitiu l'any 1484.

De l'edifici original romànic només conservem la capçalera, força alterada per les obres de restauració que es van fer en 1993 i que la van salvar de la seva desaparició. De la nau no es conserva res, doncs a principis del segle XIV va produir-se un moviment de terres que va provocar l'ensorrament parcial i la conseqüent reconstrucció del temple. En el segle XVII va patir un important espoli. Posteriorment, en el segle XVIII, es va enderrocar la nau, que estava molt malmesa i es construeix un porxo en el mur oest, conservant-se només la capçalera romànica i els fonaments del mur nord i dels contraforts que el reforçaven.

L'absis estava cobert amb una volta de creueria, de la que es conserven l'arrencada dels nervis que la reforçaven. Quan es va reformar el temple en el segle XVIII es va enderrocar aquesta volta i se'n va construir una de barroca. Actualment presenta una coberta de fusta, que s'aixeca sobre una estructura metàl·lica que es va col·locar per evitar que els murs es separessin i s'acabés ensorrant la capçalera.

El que més destaca d'aquest temple son les seves dues finestres, inspirades clarament en la Porta Speciosa d'Estíbaliz i datades a finals del segle XII. Sembla que aquest no era el seu emplaçament original i que es van col·locar en aquest lloc al llarg dels segles. La més interessant és la del mur est.

Està formada per dues arquivoltes de mig punt, que estan decorades amb besants i protegides per un guardapols en forma de bossell.

Els arcs descansen en dues parelles de columnes, amb els fusts i els capitells bellament esculpits. Els fusts del costat dret estan decorats amb entrellaçats que recorden als cistells, els del costat esquerre presenten una retícula de flors de quatre pètals.

Els capitells exteriors tenen una decoració vegetal a base de fulles de roure, mentre que els interiors tenen esculpits uns quadrúpedes, de la boca dels quals surten unes tiges que s'enreden en les seves potes.

Per la part interior també presenta dues arquivoltes, també decorades amb besants i que es recolzen en columnes esculpides. Els fusts exteriors tornen a presentar una retícula de flors de quatre pètals en les columnes exteriors. L'interior del costat esquerre té un motiu de cistell, mentre que el de la dreta és llis. Els seus capitells tornen a mostrar bèsties entre tiges ondulats en l'exterior del costat esquerre i en l'interior del costat dret i motius vegetals en els altres dos.

L'altra finestra la trobem en el mur sud. Està formada per dos arcs lleugerament apuntats. L'interior descansa en columnes i capitells de factura similar als de l'altra finestra. En aquest cas tots dos fusts són de flors en forma de retícula.

El capitell del costat esquerre és de tipus vegetal, a base de fulles de roure i volutes. El del costat esquerre presenta uns motius ondulants i el del costat dret elements vegetals. Per la part interior no presenta decoració.

Sota d'aquesta finestra veiem una credència geminada, amb els arcs apuntats. En el mur nord n'hi ha una altra, d'un sol arc i de factura posterior.

El temple conserva part de la decoració pictòrica medieval. Per una banda podem veure la imitació de carreus en blanc i vermell, un motiu molt habitual en les esglésies de la zona. També hi ha algunes sanefes corresponents al segle XIV en color groc i negre i també en vermell. La majoria de pintures són d'etapes posteriors, cobrint en vermell grans parts de la paret.

Per desgràcia, el que més destaca avui d'aquest temple es la gran vidriera i la reixa que la protegeix, que trobem en el mur oest. La vidriera es va fer amb la idea de recordar el volum de l'antiga nau i que es pogués veure l'interior de la capella, però el vandalisme va obligar a posar-hi una gran reixa. Potser els restauradors ja s'ho podien haver imaginat, que els vidres eren molt llaminers... El resultat final, a banda que estèticament és més que discutible, és que la distància existent entre tots dos elements fa que sigui impossible veure'n l'interior malgrat els vidres descomunals. Tot un encert, si senyor.

A més, com ens va passar en molts temples de la zona, no vam trobar les complicitats que ens permetessin entrar-hi i d'aquesta manera poder-vos oferir imatges de l'interior. Esperem tenir més sort en futurs viatges.