País Basc / Euskadi - Àlaba / Araba


San Román de Tobillas
(Valdegovía/Gaubea)

  42º 52,797'N ; 3º 11,262'O    




Ens trobem amb l’església més antiga d’Àlaba, malgrat que ha patit nombroses modificacions. L’aspecte actual respon a diferents moments constructius i a la darrera restauració, començada en 1994, on es van estudiar amb detall aquestes fases a l'hora d'aixecar el temple.


El lloc de Toviellas apareix citat per primera vegada l’any 822 en un document del monestir de San Salvador d’Oña. També el trobem documentat cinquanta anys més tard, en aquest cas en un document del cenobi de San Millán de la Cogolla.

Es conserva força documentació d’aquest edifici, que va ser seu d’una comunitat monàstica, fet que ens permet conèixer quins van ser els seus abats. Així doncs, en el moment de la seva fundació en l’any 822 dirigia la comunitat una tal Avito.


D’aquest primer edifici només conservem part de la capçalera, de planta rectangular i els fonaments de la nau, més ampla que l’absis. L'aparell constructiu té dues parts clarament diferenciades. En la part inferior els carreus són de pedra sorrenca, de mides diferents i disposats de manera irregular. Això és deu a que bona part d'ells són aprofitats d’alguna construcció d'època tardoantiga. A partir d'una certa alçada trobem carreus més petits, de pedra tova i disposats de manera més regular, que van ser tallats per a aquesta construcció. Originàriament l'absis estava cobert amb una cúpula sobre petxines, també feta amb pedra tova. Malauradament, aquesta va ser eliminada en les obres de finals del segle XIII o principis del XIV i no ha estat fins a la restauració recent que se n'ha descobert el seu traçat en el mur est. Aquest tipus de cobertes es va fer popular en un grup d'esglésies localitzades en zones properes com el nord de la província de Burgos, Palència i també a La Rioja. Aquesta de Tobillas seria la primera conservada, si tenim en compte que es va construir l'any 822 i la resta són de principis del segle X.


En el mur est de la capçalera s’obre una finestra espitllerada i amb arc de ferradura.


Gràcies als estudis arqueològics es creu que el temple va tenir tres portes: una en el mur sud, més o menys on es troba l’actual, una situada una mica més cap a l'est de la nau en aquest mateix mur i actualment cegada i una en el mur nord, de la que només s'ha conservat l'espai que ocupava en els fonaments i que feien servir els monjos per accedir-hi des de les dependències monacals.

En l’any 939 el prevere Vigila va encarregar una modificació del temple, que va consistir bàsicament en refer la nau, amb carreus tallats expressament per a aquesta obra. Sabem la data d'aquesta reforma gràcies a un carreu esculpit que es va localitzar durant les obres de restauració i que actualment es conserva en el Museu Arqueològic d’Àlaba. Es creu que la nau anterior estava feta amb pedruscall unit amb morter, doncs no es va conservar cap fragment de mur i no es van aprofitar carreus en aquesta segona construcció, si no que com hem comentat se'n fan de nous. Alguns estudiosos com Agustín Azkarate creuen que la mala qualitat de la construcció de la nau, feta amb materials més simples que la capçalera, va provocar l'ensorrament d'aquesta i la necessitat de tornar a construir una nova nau, de pràcticament les mateixes dimensions, poc més de cent anys després.


En el mur sud del presbiteri, tot i que aquest no era el seu lloc original, trobem un carreu esculpit amb lletres d'origen mossàrab. Sembla que seria de caire funerari, si bé el mal estat de conservació en fa difícil la seva lectura.


Vigila era un monjo del monestir de San Pedro i San Pablo de Tejada i formava part de la família comtal dels Vela (fill de Munio Vigilan, que va ser comte d'Àlaba). La importància de Vigila queda acreditada en l'acte d'ingrés a la comunitat de Tejada, el 26 de juliol de 932, al que van assistir el rei Ramiro, el comte Fernán González, set bisbes, nou abats i nombrosos monjos, preveres i cavallers. La seva condició social és la que va permetre la reforma del temple amb materials de gran qualitat.

Sembla que en aquesta construcció es va mantenir l'estructura de les tres portes i es van obrir dues finestres en el mur sud. Una d'elles, avui difícil de veure des de l'exterior per la presència d'un cos afegit, té l'arc de mig punt tallat en dos carreus, sense dovelles. L'altra és rectangular en forma d'espitllera. Malauradament, aquest temple va patir la mateixa sort que el seu predecessor i va ser necessari reconstruir-lo en el segle XII.


En 1101 el monestir passa a dependre del cenobi de San Salvador d'Oña, per ordre del comte Sancho. Malgrat això, San Román continuarà mantenint una certa independència. Es creu que el fet d'estar sota l'òrbita d'Oña va ser el motiu per a que es tornés a modificar la nau, especialment en el costat nord, on no s'ha conservat cap rastre del mur nord pre-romànic. Aquest es construeix de nou, però lleugerament inclinat respecte als anteriors. Probablement això va ser motivat pel trasllat de les dependències monacals, que es trobaven en aquest sector.

També es construeix una porta més monumental en el mur sud, on s'obria ja una de les portes, concretament la més occidental. Està formada per dos arcs de mig punt, l'exterior resseguit per un guardapols escacat, decoració que també trobem en les impostes. L'aspecte actual correspon a una reconstrucció, poc encertada, feta anys més tard.

Porta d'accés  Detall escultòric de la porta d'accés

Per la part interior de la nau, la porta està protegida per un arc de mig punt, que sembla haver estat refet. Aquest es recolza en dues columnes, que no tenen capitells, si no unes impostes escacades.


Sembla que aquestes columnes també servien de base per a arcs torals, que reforçaven la volta de la nau. Aquesta era de mig punt, però no s'ha conservat, doncs es va ensorrar per defectes en la seva construcció. Com ja hem comentat, quan s'aixeca el mur nord de la nau romànica, aquest es fa lleugerament inclinat respecte als seus predecessors, per tal d'evitar la roca que hi ha en el sector nord-oest. Això va provocar que la nau tingués una planta trapezoïdal i que no suportés correctament els impulsos que sobre ella exercia la volta. Es crec que va cedir a finals del segle XIII, moment en que l'abat d'Oña mana abandonar el cenobi. L'església va passar aleshores a funcionar únicament com a temple parroquial i es va reparar per poder desenvolupar aquestes tasques, però sense gaires recursos.


El temple romànic tenia decorades les parts superiors dels murs laterals amb una cornisa escacada, que es recolzava en mènsules esculpides. Amb l'ensorrament de la volta de la nau es van perdre molts d'aquests elements i altres es van aprofitar per reparar el temple i construir noves estances. En la darrera restauració es van poder recuperar nombrosos d'aquests elements i es van col·locar on es creu que podien haver estat.


En el mur sud, a banda i banda del cos on s'obre la porta, trobem algunes mènsules, la majoria molt erosionades. Podem veure cares humanes i caps animals, així com motius geomètrics i bèsties alades.

Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida

Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida

Mènsula esculpida  Mènsula esculpida 


Sota la cornisa del mur nord de la nau, que conserva un fragment de l'escacat, trobem vuit mènsules on es representen caps d'animals, alguns mutilats.

Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida

Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida  Mènsula esculpida


En aquesta adaptació a temple parroquial es va perdre la cúpula del segle IX que cobria el presbiteri, doncs se'l va dotar de més alçada. En el mur nord podem veure carreus esculpits d'època romànica, que es van utilitzar en aquesta ampliació.

Carreu esculpit  Carreu esculpit  Carreu esculpit

Carreu esculpit  Carreu esculpit  Carreu esculpit


També es tanca l'accés pel costat nord i s'aprofita l'espai per a col·locar-hi la pica baptismal.


Ja entre els segles XVII i XVIII s'hi afegeixen noves estructures com la sagristia, el campanar, un atri o el cor i s'obren noves finestres. Alguns d'aquests elements es van eliminar en la restauració de 1994. A finals del segle XIX es modifica completament l'accés a l'absis eliminant l'arc triomfal del segle XIV i s'eleva el terra del presbiteri, elevació suprimida en la restauració.


En l'interior del temple es conserven algunes altres restes d'elements trobats durant les excavacions arqueològiques, com fragments de cornisa escacada o dos caps units: un d'un home barbat i un d'una dona amb el cap cobert.

Fragments de cornisa escacada   Fragment de cornisa escacada

Caps humans


En algunes parts dels murs laterals i dels arcs que en ells s'obren, trobem restes de pintures murals d'èpoques posteriors i de caràcter rural. Veiem motius decoratius a base d'elements geomètrics, caps nimbats i un Calvari, on distingim perfectament a la Mare de Déu, la corona de Joan, el tram travesser de la Creu i algunes parts del cos de Crist.

Fragments de pintures  Fragments de pintures

Fragments de pintures  Fragments de pintures


Des d'aquí, volem agrair a l'oficina de turisme de Valdegovía totes les facilitats que ens van donar, per tal que poguéssim accedir a l'interior d'aquest temple, per així fotografiar-lo i poder-lo compartir amb tots vosaltres.